Clara Cenoz i Jon Davison es van conèixer en 1993 a l’École Philippe Gaulier, Londres. Des d’aleshores s’han afincat a Barcelona, sempre a la vanguàrdia de la renovació dels arts del clown

D I U E N   E L S   C R Í T I C S :

“Muestran el payaso que llevan dentro de forma impecable” - Reseña, Madrid

“Una sabrosa y malévola perversión en payasos del Macbeth shakespeariano, con inquietantes resonancias de actualidad” - Guia del Ocio de Madrid

“Payasa excepcional” - El Mundo, Madrid

“Está haciendo furor entre la concurrencia” - Bares de Barcelona

“Clever, funny and exceedingly well done” - Glasgow Herald

“Absurdo” - ABC, Madrid

“Mind-boggling. Passionate, contagious energy” - Nottingham Magazine

En els seus treballs, tant a l’escenari com a dins la classe, els seus anclatges més profunds están dins del cor i de la honestitat en escena, amb la conexió més íntima possible amb el públic. A medida que uno descobreix el seu clown el camí es fa  més i més ampli i no s’acaba mai.  Les seves creacions són tant originals com accessibles, i han recorregut els festivals, teatres, carpes, bars i carrers d’Europa, a Londres, Àmsterdam, Hamburg, París, Barcelona, Madrid, Praga, Berlín, Dublín, València, Brussel.les, Sicília, Romania, i molts més llocs... Aquí hi ha fotos, crítics i més sobre el seu trajecte:

(1994)

Dos clowns s’atreveixen amb els papels del Home i de la Dona, sense saber molt del tema escollit. El resultat és un estrany èxit, però la procedència d’aquesta unió particular no está bé segur si nèixer en el seu “jardí de l’edèn”.

(1996)

Una capsa d’ous, una paella inflamable, comida que es desapareix, una pila de plats…i unes truites únicas! Instruccions pel client en cas d’emergència: No es preocupi! Li serà previst un casco protector!

“CLOWN IMPROMPTU” (1998)

Un espectacle de varietats tonto, amb: la possessió d’espirits, el suïcidi, el claqué, el som, el té i, clar, el sexe.

“MACBEZ” (1999)

Una barreja del clown contemporari, el clown clàssic, la tragèdia shakespeareana, la sàtira política, els titelles surreals i la nissaga de la última parella “macbeth”, Slobodan Milosevic i la seva dona, Mira Markovic. Un equilibri delicat entre el ridícul infantil i els horrors de la tragèdia. Gran èxit del 4rt Festival Internacional de Clown de Madrid.

“TZIRK!” (2000)

Una experiència de circ-clown-música contemporània,  a on la bellesa, el ridícul i el perill s’encontren. Trapezistes, cadires, champán, ous, un home bala de 5cm i altres objectes amenaçants volen al ritme de la música balcànica virtuosa. Un espectacle per veure en un bar ple un dissabte per la nit. (Co-producció amb “Orkestina”).

"De Cartó " (2003)

Una caixa. Vivim en caixes i ens passem la vida entrant i sortint de caixes. Anem d’una caixa a l’altra en caixes. Hi ha caixes grans, caixes petites, unes són més dures  i altres més fines. També hi ha la caixa tonta i la caixa d´estalvis. Traiem coses d´una caixa  i les posem dins d’una altra caixa. Si som dolents anem a la caixa de barrots. I si ens morim, a la caixa de fusta. Però, on guardem a les persones? Les portem a dins el cor. I el cor és el que menys se sembla  a una caixa.

“JONNY” (2003)

Si intentes fer media dotzena de números de clown
tots a la vegada, tindràs una idea del ritme de Jonny, qui es perd cada dues seconds. Alliberat de la llògica (dramàtica, narrativa, del gag), el resultat serà: una profunditat filosòfica o un sense sentit total? Sigmund Freud en el corp i l’alma d’un clown, i l’auto-ridícul llevat a extrems ridículs. Es desintegra tot el que toca – objectes, paraules, emocions, el seu corps....

“Don’t Play It Again, Sam” (2002)

La estridència de una soprano que olvida les lletres de les cançons i el gemit d’un accordionista que perd els papels: la virtuositat versus el inevitable fracàs.
L’únic que comparteixen és el seu amor per la música (un amor, es clar, no correspondit).

“LOOK INTO MY EYES!!!” (2001)

Realment volem saber lo que ens va a passar en el futur? Ens agrada qu’ens hipnotizen? Volem saber si tenim un fantasme detrás? Ens agrada que doblin els nostres cuchares? Segur que no, però Uri Gilda ho fará de totes les maneres. Un espectacle molt obert, directe i que juga amb la sensació de risc producida per la constant interacció amb el públic.

(2004)

La música dels balcans és la base per a aquest espectacle pallasso-musical on en qualsevol moment pot ser que algú faci una ximpleria. Amb l'única pretensió de gaudir, de vegades toquem música d'extrema bellesa, de vegades acompanyem una pallassa que toca la guitarra sense cordes, i de vegades......s'hauria de permetre que un músic es dormi enmig d'una cançó?

Perquè “Klezmer Clown”?

 Amb aquest espectacle intentem trobar on és el punt en el qual la música deixa de ser música i es  converteix en clown, i vice versa. “Klezmer” és la música dels jueus del nord i est d'Europa. La música klezmer és ideal pels clowns, perquè va rapidament de l'alegria a la tristesa, o és alegre i trista a la vegada, però mai és pesada ni deprimida. Ens porta per una gamma enorme d'emocions, però sempre amb una lleugeresa que evita caure en el drama: millor dit, el patiment mai guanya. I això és el clown. Lleuger, per més que siguin grans les emocions. 

Llavors, prenem els ritmes del klezmer i a través d'aquests descobrim les accions del clown: caminar, ballar, saltar, morir, pensar, fer l'amor, seure, beure, fer broma, dormir, plorar...

Prenem les melodies del klezmer i través d'aquestes descobrim les emocions del clown: alegre, trist, pensatiu, confós, orgullós, furiós, despistat, determinat.... 

També prenem l´idioma del klezmer, el yiddish, i descobrim els pensaments del clown: de menjar, del ví, de l'àvia, de la casa, de Déu, dels diners, de l'amor..... 

I al final esperem trobar una veritable fussió de les dues arts, el clown i la música. Son dues tècniques que portem molts anys treballant. Clara Cenoz i Jon Davison van fundar junts la “Companyia d’Idiotes” al 1993, Jon Davison és també músic des dels 4 anys, i fa més de 10 anys que es dedica a la música klezmer i dels balcans. Va fundar els grups “Orkestina” (1996) i “Ciuri-Ciuri” (2003).

La idea té una llarga història: primer va ser el circ klezmer.."Tzirk!" (2000).

  
Quan en 1999 dos trapecistes amb un bolo dues vegades a la setmana amb música  en CD en un bar mig buit van deixar alguns músics de carn i ós tocar pels seus números, sense cobrar, és clar, i després es van ajuntar amb ells dos clowns morts de fam que actuaven al mateix carrer al teatre més petit de la ciutat (ara tancat) però sense omplir-lo, i el públic era tan gran que el propietari del bar va parar les funcions per no molestar als veïns perque ell no tenia llicència, deixant així a tots en l´atur una altra vegada, poca gent pensava que el somni seguiria viu avui.

després hi va haver la versió concert pels bars...





A vegades assagem molt però quan ens divertim a l´ escenari, llavors poden passar els accidents...potser que un músic s´adormi en mig d'una cançó... No intentem crear una estètica unificada. No ens importa transgredir les fronteres de gèneres, si fem música, clown, teatre, etc. La gent ens pregunta, “Com podeu estar tots tan diferents i estar tots al mateix escenari?” 
A vegadesensagrada tocar música d'una extrema bellesa. La gent ens pregunta, “Com és que sóna millor quan esteu coberts per un diari gegant?” Possibles respostes: (a) el paper actúa com un amplificador. (b) el diari actúa com una mena de filtre acústic, que treu les dissonances. © tots sabem que els cecs senten millor. (d) fa que soni més com un CD quan no pots veure el grup.
A vegadessom un grup d'acompanyament per una pallassa amb una guitarra sense cordes.... 

i llavors la versió al carrer...





El grup van viatjar a Rússia, a on van portar amb gran éxit al Festival de Arkhangelsk la seva barreja de la música klezmer i del clown al país de...la música klezmer y del clown!

...i ara la versió de teatre, estrenada al Festival Internacional de Clown de Madrid...